diumenge, 5 de maig de 2013

CONCLUSIONS FINALS


Durant l’estada al centre de pràctiques per segona vegada, he pogut avançar en quant a tasques i accions a fer jo mateixa dins el propi centre, per tant, tot i poder reafirmar les conclusions que vaig extreure al Practicum I, n’he pogut extreure d’altres de més concretes de la feina de psicopedagog perquè ara m’ha tocat fer-la i viure-la més de dins i en pròpia persona. 
Aquestes conclusions, però, no són purament conceptuals o dels aprenentatges que hagi anat fent al llarg de les pràctiques perquè aquestes reflexions ja queden contemplades a les estrades del dia a dia. Aquestes conclusions finals, són doncs de caire més generalista de tot el Practicum II: 

-       Com a psicopedagogs no podem tenir mandra. Per la meva curta experiència he pogut veure que sovint el claustre de professors té una càrrega de feina important i que com a conseqüència és una mica reticent a propostes que afegeixin més hores de dedicació encara a la seva tasca docent. Per aquest motiu, els psicopedagogs no podem caure en la mateixa dinàmica que la majoria del claustre, sinó que hem de conservar sempre aquella empenta i aquella motivació per la feina ben feta tot i que això suposi moltes hores i molta dedicació, perquè és que no hi pot haver bons resultats sense una dedicació important al darrera. Així doncs, els psicopedagogs haurem d’estirar del carro del claustre per motivar-lo i aconseguir el seu suport i la seva ajuda encara que ens costi i ens requereixi molta insistència.

-       Com a psicopedagogs no hem de tenir por al canvi. Relacionada amb l’anterior, aquesta conclusió fa referència a la posició general de claustre, sovint poc partidària als canvis. El psicopedagog és qui ha de preveure la necessitat d’un canvi i fer-ne la seva planificació o bé promoure’n la seva planificació entre l’equip docent, ja que no és el psicopedagog qui ho ha de fer tot, però si que ha de ser l’impulsador del canvi, ja que sovint el claustre està estancat en la rutina i monotonia desbordat per la feina diària i ni contempla la possibilitat d’una alternativa possiblement millor. Així doncs, el canvi no ens pot fer por ni per la seva desconeixença ni pel volum de feina que comporta, ja que la realitat és canviant i per tant, ho ha de ser també l’entorn educatiu,ens hem d’adaptar als nous temps i als nous alumnes a partir dels canvis que siguin necessaris. Una escola (o institut) arcaica no aporta res de positiu.    

-       Si les coses no funcionen provem de millorar-les. No podem fer la vista grossa davant de disfuncions del centre o dels alumnes, i encara menys com a psicopedagogs de centre. Tornant a parlar de l’equip docent, si bé aquest està prou enfeinat com per dedicar-se a buscar alternatives de millora, ha de ser el psicopedagog qui iniciï aquest pas i en faci l’acompanyament. Hem d’estar com una mica a l’aguait de “tot” per tal de no permetre que es segueixin fent pràctiques que no són beneficioses,sinó del contrari promoure’n la seva millora.     

-       S’ha de confiar en els alumnes, sovint és l’entorn qui no els deixa extreure el millor d’ells. Massa sovint s’opta per una posició culpabilitzadora dels alumnes dels seus mals resultats acadèmics, socials, actitudinals... sense qüestionar-nos el per què de tot plegat. És doncs un error fer-ho, ja que si bé és la opció més fàcil ja que ens eximeix a professors i psicopedagogs de qualsevol responsabilitat és, segons el meu entendre la menys justa i real. Els alumnes, com la resta de persones es desenvolupen segons les seves característiques internes i les característiques externes de l’entorn que els envolta. Si bé les característiques internes no són tan accessibles i des de l’escola o institut no es poden contemplar tant, les externes si que formen part del nostre àmbit d’actuació i per tant crec que se n’han d’explotar totes les seves possibilitats, perquè sovint modificant l’entorn es modifiquen aspectes de la persona que creiem que estaven definits pel seu jo més intern. Per tant, no podem deixar-nos perdre la possibilitat de modificar allò que està al nostre abast en benefici dels alumnes, persones a qui hem d’acompanyar en el seu desenvolupament integral. 

-        Els adolescents no mosseguen. Al ser mestra d’educació infantil i al reunir tota la meva experiència professional amb alumnes de fins a dotze anys, sempre havia tingut una mica de reticència als adolescents per por a no saber-los tractar. Aquestes pràctiques m’han anat molt bé en aquest sentit perquè he pogut trencar el gel amb aquesta franja d’edat i he pogut veure que també és possible i maca la relació que s’estableix amb els adolescents. No és una tasca fàcil, tenir una bona relació amb els alumnes adolescents, però durant les pràctiques he anat observant i comprovant que des de la sinceritat, la proximitat, la igualtat entre tu i ells són punts clau per establir-hi bones connexions. Són pràcticament adults i volen ser tractats com a tals, tenen una gran quantitat de dubtes i no volen ser enganyats ni que se’ls emboliqui encara més,  tenen una autoestima dèbil i per tant no es volen sentir dominats per una figura superior (professor), sinó que se’ls ha donar confiança, creure en ells i fer-los sentir en igualtat, no de condicions, ja que els rols són diferents, sinó de capacitats com a persona.

No obstant, hi ha algunes conclusions més metodològiques que les comparteixo amb el Practicum I:

-       És tant necessari el període de pràctiques a finals de la carrera que es fa curt. Com he insinuat abans, cada àmbit de pràctiques contempla uns aspectes de la psicopedagogia però alhora en descarta d’altres, per això és molt útil el període de pràctiques però el fet de limitar-lo a un sol àmbit fa que es redueixin les possibilitats de contrarestar tota la teoria feta.

-        Les eines per compartir informació són molt útils. El blog i el fòrum són molt útils perquè et permeten aprendre una mica sobre els àmbits que en el teu centre de practiques no es toquen i a més, compartir experiències i opinions personals del procés amb els companys. Per tant, crec que s’ha de potenciar sempre molt aquesta part de compartir.

-       Crec que hi hauria d’haver més flexibilitat per cursar el pràcticum I i II. Donat que estem en una universitat a distància per poder fer viable la conciliació de la vida familiar, laboral i acadèmica, crec que hi ha una certa rigidesa en el moment de cursar el pràcticum pel fet que queda dividit en els dos semestres igual que la resta d’assignatures i això fa perdre dies útils de pràctiques al centre. És cert, que també vaig tenir problemes d’última hora, i el centre que vaig trobar finalment, no m’és el més còmode possible, però per aquest motiu he trobat que podria ser útil tenir més flexibilitat en les dates del pràcticum. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada