Durant l’estada al centre de pràctiques per segona vegada, he
pogut avançar en quant a tasques i accions a fer jo mateixa dins el propi
centre, per tant, tot i poder reafirmar les conclusions que vaig extreure al
Practicum I, n’he pogut extreure d’altres de més concretes de la feina de
psicopedagog perquè ara m’ha tocat fer-la i viure-la més de dins i en pròpia
persona.
Aquestes conclusions, però, no són purament conceptuals o dels
aprenentatges que hagi anat fent al llarg de les pràctiques perquè aquestes
reflexions ja queden contemplades a les estrades del dia a dia. Aquestes
conclusions finals, són doncs de caire més generalista de tot el Practicum II:
-
Com a
psicopedagogs no podem tenir mandra. Per la meva curta experiència he pogut
veure que sovint el claustre de professors té una càrrega de feina important i
que com a conseqüència és una mica reticent a propostes que afegeixin més hores
de dedicació encara a la seva tasca docent. Per aquest motiu, els psicopedagogs
no podem caure en la mateixa dinàmica que la majoria del claustre, sinó que hem
de conservar sempre aquella empenta i aquella motivació per la feina ben feta
tot i que això suposi moltes hores i molta dedicació, perquè és que no hi pot
haver bons resultats sense una dedicació important al darrera. Així doncs, els
psicopedagogs haurem d’estirar del carro del claustre per motivar-lo i
aconseguir el seu suport i la seva ajuda encara que ens costi i ens requereixi
molta insistència.
-
Com a
psicopedagogs no hem de tenir por al canvi. Relacionada amb
l’anterior, aquesta conclusió fa referència a la posició general de claustre,
sovint poc partidària als canvis. El psicopedagog és qui ha de preveure la necessitat
d’un canvi i fer-ne la seva planificació o bé promoure’n la seva planificació
entre l’equip docent, ja que no és el psicopedagog qui ho ha de fer tot, però
si que ha de ser l’impulsador del canvi, ja que sovint el claustre està
estancat en la rutina i monotonia desbordat per la feina diària i ni contempla
la possibilitat d’una alternativa possiblement millor. Així doncs, el canvi no
ens pot fer por ni per la seva desconeixença ni pel volum de feina que
comporta, ja que la realitat és canviant i per tant, ho ha de ser també
l’entorn educatiu,ens hem d’adaptar als nous temps i als nous alumnes a partir
dels canvis que siguin necessaris. Una escola (o institut) arcaica no aporta
res de positiu.
-
Si les coses no
funcionen provem de millorar-les. No podem fer la vista grossa davant de
disfuncions del centre o dels alumnes, i encara menys com a psicopedagogs de
centre. Tornant a parlar de l’equip docent, si bé aquest està prou enfeinat com
per dedicar-se a buscar alternatives de millora, ha de ser el psicopedagog qui
iniciï aquest pas i en faci l’acompanyament. Hem d’estar com una mica a
l’aguait de “tot” per tal de no permetre que es segueixin fent pràctiques que
no són beneficioses,sinó del contrari promoure’n la seva millora.
-
S’ha de confiar en
els alumnes, sovint és l’entorn qui no els deixa extreure el millor d’ells. Massa sovint
s’opta per una posició culpabilitzadora dels alumnes dels seus mals resultats
acadèmics, socials, actitudinals... sense qüestionar-nos el per què de tot
plegat. És doncs un error fer-ho, ja que si bé és la opció més fàcil ja que ens
eximeix a professors i psicopedagogs de qualsevol responsabilitat és, segons el
meu entendre la menys justa i real. Els alumnes, com la resta de persones es
desenvolupen segons les seves característiques internes i les característiques
externes de l’entorn que els envolta. Si bé les característiques internes no
són tan accessibles i des de l’escola o institut no es poden contemplar tant,
les externes si que formen part del nostre àmbit d’actuació i per tant crec que
se n’han d’explotar totes les seves possibilitats, perquè sovint modificant
l’entorn es modifiquen aspectes de la persona que creiem que estaven definits
pel seu jo més intern. Per tant, no podem deixar-nos perdre la possibilitat de
modificar allò que està al nostre abast en benefici dels alumnes, persones a
qui hem d’acompanyar en el seu desenvolupament integral.
-
Els adolescents no mosseguen. Al ser mestra d’educació infantil i
al reunir tota la meva experiència professional amb alumnes de fins a dotze
anys, sempre havia tingut una mica de reticència als adolescents per por a no
saber-los tractar. Aquestes pràctiques m’han anat molt bé en aquest sentit
perquè he pogut trencar el gel amb aquesta franja d’edat i he pogut veure que
també és possible i maca la relació que s’estableix amb els adolescents. No és
una tasca fàcil, tenir una bona relació amb els alumnes adolescents, però
durant les pràctiques he anat observant i comprovant que des de la sinceritat,
la proximitat, la igualtat entre tu i ells són punts clau per establir-hi bones
connexions. Són pràcticament adults i volen ser tractats com a tals, tenen una
gran quantitat de dubtes i no volen ser enganyats ni que se’ls emboliqui encara
més, tenen una autoestima dèbil i per tant
no es volen sentir dominats per una figura superior (professor), sinó que se’ls
ha donar confiança, creure en ells i fer-los sentir en igualtat, no de
condicions, ja que els rols són diferents, sinó de capacitats com a persona.
No obstant, hi ha algunes conclusions més metodològiques que les
comparteixo amb el Practicum I:
-
És tant necessari
el període de pràctiques a finals de la carrera que es fa curt. Com he insinuat
abans, cada àmbit de pràctiques contempla uns aspectes de la psicopedagogia
però alhora en descarta d’altres, per això és molt útil el període de
pràctiques però el fet de limitar-lo a un sol àmbit fa que es redueixin les
possibilitats de contrarestar tota la teoria feta.
-
Les eines per compartir informació són molt útils. El blog i el fòrum
són molt útils perquè et permeten aprendre una mica sobre els àmbits que en el
teu centre de practiques no es toquen i a més, compartir experiències i
opinions personals del procés amb els companys. Per tant, crec que s’ha de
potenciar sempre molt aquesta part de compartir.
-
Crec que hi hauria
d’haver més flexibilitat per cursar el pràcticum I i II. Donat que estem
en una universitat a distància per poder fer viable la conciliació de la vida
familiar, laboral i acadèmica, crec que hi ha una certa rigidesa en el moment
de cursar el pràcticum pel fet que queda dividit en els dos semestres igual que
la resta d’assignatures i això fa perdre dies útils de pràctiques al centre. És
cert, que també vaig tenir problemes d’última hora, i el centre que vaig trobar
finalment, no m’és el més còmode possible, però per aquest motiu he trobat que
podria ser útil tenir més flexibilitat en les dates del pràcticum.
